LA VERDADERA HISTÒRIA DEL XIPELLA
LA VERDADERA HISTÒRIA DEL XIPELLA
La paraula xipella es recollí molt tardanament als diccionaris (1), i hi entrà amb dues accepcions de significats ben diferents. Per una banda, xipella al·ludeix a un parlar peculiar, la característica principal del qual és la pronúncia en i de la e àtona final. Els que parlen xipella, a tot arreu hi posen alguna i, doncs sembla ser que és la seva vocal preferida. Fan els plurals, els articles, els verbs acabats en i. Per exemple: lis nenis (les nenes), l’homi (l’home), en plural seria els homis o homins. Formatgi (formatge), ginoll (genoll), mixó (moixó), aubi (àlber). A l’hora de comptar, desprès del deu, fan onzi, dotzi, tretzi, catorzi, quinzi, setsi… però avui no us parlarem d’aquesta modalitat lingüística, sinó que us volem parlar de l’altra accepció del mot xipella, que fa referència a un calçat molt primitiu que consistia en unes senzilles soles de fusta que protegien les plantes dels peus i que anaven lligades al turmell o a la cama amb unes corretges o bencills.
I ara potser us preguntareu… què té a veure aquest parlar amb aquest tipus de calçat? Té relació?, És el que intentarem explicar al llarg d’aquest article, i per fer-ho entenedor cal que comencem el nostre relat fent una breu introducció en la història del calçat.
Els historiadors i els antropòlegs no es posen d’acord pel que fa a l’antiguitat del calçat. Com i quan va ser que l’home primitiu veié la necessitat de protegir-se els peus de les inclemències del temps, del terra pedregós o fangós, de les punxes… L’home prehistòric, de primer era caçador i recol·lector i cada dia havia de caminar força per proveir-se de les seves necessitats bàsiques. Les dones prenyades amb nadons a coll i els caçadors- recol·lectors que sovint havien de córrer per a defensar-se a ells mateixos i a la resta del grup dels depredadors, tot plegat va obligar a aquells primitius a protegir-se les plantes dels peus amb fibres vegetals trenades o amb trossos de fusta que es lligaven als turmells
Fa uns 40.000 anys que els humans començaren a protegir-se els peus cobrint-los amb pells d’animals que els aïllaven del fred intens. I s’ha arribat a aquesta conclusió, perquè aproximadament en aquesta data l’os del dit gros dels peus es comencen a reduïr segurament per la pressió que li era exercida per algún tipus de calçat.
No sabrem mai quin va ser el calçat més primitiu: Van ser la sandàlies (2) o van ser les botes? Jo em decanto per les botes perquè protegixen molt més del fred. No m’imagino a l’home prehistòric caminant descals sobre el glaç. Recordem que l’última glaciació va ser molt llarga, doncs començà fa uns 110.000 anys i acabà cap el 10.000 a. C.
EL XIPELLA I LES XIPELLES
Abans no ho hem dit, però quan parlem del xipella en singular ens referim a la parla, que és una paraula masculina, però quan parlem de xipelles en plural i en femení, ens referim al calçat.
LES XIPELLES
Aquest mot s’originà perquè la sola d’aquesta mena de sandàlia primitiva estava feta amb fusta de xipell. Aquesta sola de fusta estava foradada en diferents punts; generalment hi havia de 3 a 6 forats per on s’hi lligaven cordills de fibra vegetal, o estretes tires de cuiro que es subjectaven al peu o al turmell.
(els dibuixos de les xipelles estan realitzats per en Joan Ballabriga)
El xipell, és un arbust mediterrani que té una gran quantitat de noms populars, d’entre els quals el més conegut és el de bruc o bruguera. També se n’hi diu xiprell ( perquè les seves rames joves cobertes de fulles petites i curtes, recorden a les del xiprer), ciprell, cipell, cepell, sap, sapell… Del mot sap, s’originà sabata (3), perquè encara que aquesta prenda ja era força diferent a la xipella, la sola continuava fent-se de xipell.
Ell cipelló o cepelló, és la gran soca que el xipell té a sota terra, i era justament d’aquesta soca d’on s’aprofitava la fusta per fer les xipelles, doncs és una fusta molt dura i alhora molt porosa i càlida, no es clivella i repel·leix l’aigua.
TOT VA COMENÇAR AMB UN XIP!
Quan les xipelles trepitjaven l’aigua o el fang… feien un soroll, (en xipella en diem siroll) com un xip! o xipolleig, que donà nom al xipella, tan al calçat, com a la parla.
Aquests so (aquest xip), els lingüistes en diuen una onomatopeia, i podria ser que aquests sons o sorolls que imitaven els sons naturals esdevingués amb el temps el primer llenguatge que l’home primitiu parlà, almenys això és el que defensen alguns antropòlegs.
EL XIPELLA, UN PARLAR DE TRANSICIÓ
Entre el català oriental i el català occidental s’estén una franja vertical que baixa des de l’Alt Urgell, passant per la Segarra i arribant fins a la Conca de Barberà. En aquesta franja o aiguabarreig lingüístic, era on es parlava el xipella, i bo i ho hem de dir en passat, perquè aquesta modalitat lingüística està en perill d’extinció. Cada vegada són menys els que parlen xipella.
LA DESAPARICIÓ DEL XIPELLA
Al domini del xipella, la gent xampollejava, xampurrava o xampurrejava i parlaven molt amb la i. Xocava la seva forma de parlar i de vestir, i anaven calçats amb una mena de sandàlies molt primitives i rudimentàries. El seu aspecte i la seva parla van generar desconfiances, burles i desprecis entre els seus veïns. Els xipelles es van sentir menystinguts, i es van avergonyir de la seva parla i de la seva vestimenta, i mica a mica van anar arraconant aquella estranya manera de parlar i de vestir.
EL CALÇAT, DEFINEIX A LA PERSONA?
Tot i la gran importància que té el calçat per al nostre benestar personal, és la prenda de la nostra vestimenta, més maltractada, doncs sempre està en contacte amb el terra.
Anar amb una sabata i una espardenya, és anar vestit de qualsevol manera, o de forma descuidada. Tractar algú de sabata, sabatasses, sabatot o troç de sabatot, és insultar-lo dient-li que és un troç de ruc o un aturat. I ara podriem preguntarnos, és així com se sentien els que parlaven xipella?
I contestant a la pregunta que formulavem al començament: El calçat no defineix la persona, però sí que ajuda molt a conéixer-ne la seva personalitat.
EL CEPELL O SAPELL EN EL MÓN FUNERARI
Només volem comentar de passada qu el mot cepell o sapell, donà origen als mots sepultura, sepulcre, sepeli, sebollir, etc. Perquè aquesta relació? Doncs perquè amb el sapell es senyalitzaven les sepultures, clavant-hi una estaca d’aquest arbust a sobre.
És possible que escollissin aquesta ericàcia, perquè tot l’any és verda i si malauradament es produeix un incendi, tot i que la planta queda arrasada, al cap de poc rebrotaran de la seva soca amb molta força, tota una colla de llucs que regeneran la planta. A més, aquesta fusta és molt dura i resistent i aguanta molt bé el pas del temps. Per tant, hem de suposar que aquesta estaca de xipell a més de marcar la tomba, era un símbol de perennitat o d’eternitat, la mateixa eterninat que esperava aconseguir el difunt que havia estat dipositat a la sepultura.
D’aquests enterraments també en deien cippus (fixeu-vos que té la mateixa arrel lingüística) i amb el temps evolucionaren fins convertir-se en petits monuments funeraris que substituïren la fusta per la pedra o el marbre. Eren pilastres o pedestals, on hi podia haver inscripcions dedicades al difunt, o fins i tot les seves cendres dipositades en petites fornícules.
El cippus, sovint també acomplia una funció de fita, delimitant propietats i/o territoris.
I fins aquí la meva particular història del xipella, espero que ningú s’hagi sentit ofès per algunes afirmacions (força personals),i a vegades una mica arriscades, amb que he tractat el tema.
Josep Ballabriga Clarasó
(1) El registre escrit d’aquest mot el devem al filòleg i fonetista català Pere Barnils i Gudiol. (Centelles 1889 – Barcelona 1933), que en parlava al Butlletí de Dialectologia Catalana núm. 7, gen. – des. De 1919. Amb tot però, el mateix Barnils diu que “Devem la troballa interessant d’aquest nom a l’amic n’Agustí Durant i Sanpere, que està recollint dades per localitzar la zona del dialecte”. L’Agustí Duran, era historiador, arxiver i arqueòleg, que nasqué a Cervera el 1887 i morí a Barcelona el 1975.
(2) La paraula sandàlia ens remet a la sola d’aquest calçat, que possiblement s’havia fet amb la fusta aròmatica del sàndal, que és un arbre originari de l’Índia i altres parts d’Àsia.
El mateix passa amb la paraula espardenya, que ve de la materia primera amb que es fabricava la seva sola, que era l’espart; per això en català antic s’havia dit espartenya.
(3) Els filòlegs encara no tenen clar d’on prové el mot sabata, però és molt possible que provingui d’una onomatopeia, que ben bé podria ser xap o sap.
