PARLAR AMB LA I LA VERDADERA HISTÒRIA DEL XIPELLA, II PART
PARLAR AMB LA I LA VERDADERA HISTÒRIA DEL XIPELLA II PART
Diuin que parlem molt amb la i. Sí això és el que deien els espilencs quan algú de fora els feia notar aquest tret característic de la seva parla. De fet a l’Alt Gaià tothom hi parlava d’aquesta manera, i per tant als segarrencs quan es trobaven al mercat setmanal de Santa Coloma de Queralt, els hi semblava que la seva parla era ben normal. I és clar que era normal, és que potser no hi haviin parlat sempri així!.
Però els de fora els xocava el nostre parlar, i se’n enfotien. A lis Pilis es menjin lis sopis amb forquillis, dèien, i els de Biuri sensi minjar no podin viuri. I és que nantris (o naltris, o nantrus) parlavim així, doncs a tot arreu hi posavim is.
Quan un nen o nena no voliin minjar, els hi deiin. Va corre nen, menjit lis sopis, que qui menji sopis se lis pensi totis!.
Perquè veieu com parlaven abans, us explicaré una història d’aquestes contrades que no se pas si és certa.
Diuin que en un pobli prop de Santa Coloma, lis donis eren molt xorxis, doncs els feia feredat rentar-se. Es veu que erin tant llardosis que ben just es rentavin la roba i sempri anavin plenis de medallis o de llàntiis. Portavin lis unglis plenis de carquí, i si t’atansavis a ellis sentiis una ferum que et feia cauri d’esquena. Lis donis d’aquest pobli doncs, no erin gairi presumidis i anavin vestidis que semblavin farcellots, la roba que portavin eri com de pillincs, vagi, que no valiï ni quatre patacons. I a més, es veii que erin bastant ferrenyis.
Si us fixeu en aquest text, veureu que tots els plurals acabats en e o a, cavien aquesta vocal per una i Per exemple xorxa/xis, llardosa/is, ungla/is, etc. El mateix passa amb els articles, els verbs i els advervis.
Ah!, em diuen que hi ha algú que no sap que signifiquen xorxis, llardosis, medallis, llàntiis, carquí, farcellots, ferrenyis, pillincs, quatre patacons… Veiem-ho:
XORXA. Dona bruta i deixada.
LLARDÓS/SA. Persona empastifada de llard o de qualsevol altre greix. I per extensió doncs, brut, desendreçat. Es referia més aviat a les dones, doncs eren elles les que cuinaven i el llard de porc es feia servir per tot, per tant era fàcil que s’enllardessin.
MEDALLA. Taca de greix a la roba. Si la taca era molt grossa, en dèiem TACARROT.
LLÀNTIA. Sinònim de medalla, per tant taca d’oli a la roba. Les llànties s’alimenten d’oli.
CARQUÍ. Brutícia o porqueria endurida forta com una pedra. Qui sap si ve de quera, que vol dir pedra o roca, d’aquí Queralt.
FARCELLOT. Paraula despectiva que ve de farcell. Abans es feien farcells amb el mocador de farcells, que era un mocador molt gran acolorit amb uns rectangles característics. Quan s’anava a mercat, aquest mocador era molt útil per portar fato. Els farcellots, sembla ser que eren dones malgirbades i d’aspecte desendraçat.
FERRENYA. Dona lletjota. A la Segarra parlem de terreny ferreny quan és rústic, aterrossat, ressec. Al diccionari aquesta paraula apareix amb un altre sentit.
PILLINCS. Roba vella i estripada. Sinònim d’espellifat, despellissat, espellincat.
NO VALER QUATRE PATACONS. No valer res. Els patacons eren unes peces més o menys quadrades que es feien amb cartes velles. Les cartes es doblegaven i encaixaven entre si formant dues cares diferenciades. Els infants se’ls feien ells mateixos i servien per jugar a diferents jocs.
No us penseu que els hi tingui votada a les dones, però de fet era el pa que s’hi donava. Segur que els homes eren tant o més berros i brutus que les dones.
(Ah!, totes aquestes paraules que acabaven amb a, aquesta lletra es pronunciava e).
EL XIPELLA
Un bon dia uns homins que haviin estudiat molt i que erin molt llestos, (però que tot i això parlavin una mica raret, doncs deiin paraulis que a lis Pilis no haviin sentit dir mai, com diglòssia, subdialecte, vocal àtona, o vocal plana, o travada…) van dir als espilencs que havien descobert el nom de la parla que feien servir al poble, i que es deia xipella. Per tant els que parlaven aquest subdialecte, (1) (dèien) eren els xipelles, o millor dit els xipellis.
A les Piles, aquesta paraula ja la coneixien, doncs el xipella era un calçat molt primitiu, que consistia en una senzilla sola de fusta subjectada amb uns bencills o corretges que es lligaven a la cama de l’usuari. Però el que no havien sentit dir mai els espilencs, era que de la seva peculiar forma de parlar en diguéssin igual que aquest calçat. Ells ja ho sabien que parlaven amb la i, però el que no sabien és que parlaven xipella.
El subdialecte xipella el situem en una franja que divideix Catalunya verticalment de nord a sud des de la Seu d’Urgell fins el Priorat, i que fa de frontissa entre el català oriental i l’occidental.
El registre escrit d’aquest mot el devem al filòleg i fonetista català, Pere Barnils i Gudiol. (Centelles 1882 – Barcelona 1933). que en parlava al Butlletí de Dialectologia Catalana núm 7, gen – des. de 1919. Amb tot però, el mateix Barnils diu que “Devem la troballa interessant d’aquest nom a l’amic n’Agusti Durant i Santpere, que està recollint dades per localitzar la zona del dialecte”. (2)
LES PILES, TERRA XIPELLA
Ja fa molts segles que a les Piles parlaven el xipella, doncs l’any 1079 al Liber Feudorum Maior
citen el castell del nostre poble com a (castro de) Pilis, i d’això només fa 938 anys. Llàstima que actualment el xipella a les Piles ja està tocat de mort, i tant sols en queden les últimes escorrialles.
EL PETIT DICCIONARI XIPELLA DE SOLIVELLA
Segons Màrius Serra, Solivella és la capital mundial del xipella, i per això des del gener del 2008 estant aplegant paraules característiques d’aquest varietat lingüística.. En total n’han recollit un centenar (entre paraules i expressions), de les quals autènticament xipelles només n’hi ha une poques. Podeu veure aquest recull a la web www.solivella.net amb el títol de “El xipella i la parla solivellenca”. Ara mateix seria massa feixuc repassar cada paraula, comentar-la i contrastar-la amb el parlar espilenc. Hi ha unes quantes paraules que jo no he sentit dir mai al meu poble. I en diré només unes quantes. Són les següents: ACCID/DA. Anar de pressa per fer una cosa, excitat/da. BIGALOT. Noi/home alt, llarg, però d’aspecte dropo. CEFRO. Mantellina. CULTIOT. Dropo, que no sap treure’s la feina de sobre (3). LLONDRIGA, ESTAR A LA. Estar als núvols, no assabentar-se de res. QUITANYA, PUJAR A COLL. Pujar algú, generalment un nen, a sobre les espatlles. RESSANGO. Roba molt vella. SALENCIUS. Espardenyes. SALSENCA. Anar mal vestida (penjim, penjam). SANGATXO. Os de la tonyina. SISQUERI. Tant de bo.
N’hi ha unes quantes on s’hi endevina la influència del xipella… com ACCIHOMI. (Ecce homo) Deteriorat físicament, brut. ESCLIFOLLAR. Esclofollar. Treure la capa externa de les ametlles. MIXÓ. Moixó, ocell. TRUMFIS. Patates, o XINCARRO. El sota de l’arc de les cames.
D’altres paraules les podem trobar en qualsevol diccionari normatiu, com són BAJOCA, VENCILL, CANALLA, CARRINCLÓ, COSSI, GAIATO, GUITA, SACSÓ, TOLL o XINXOLLAR.
També trobem un grup de paraules que a les Piles i a d’altres llocs de la Conca diem més o menys igual. Per exemple: APARIONAR. Aparellar. APRIAR. Arreglar. ASSOLL. (SOLL). Corral on es posen els porcs. BADEJO. Bacallà. ENSULCIAT, S’HA. Referit a un pou, s’ha ensorrat una part. GALLETA. Galleda. MAIXANT. Entremaliat, que fa dolenteries. MALMIRRÓS. Estar una mica malalt. etc.(4)
I podriem seguir, però ara per ara no és aquest el nostre objectiu, potser en una propera ocasió en parlarem amb més deteniment.
Seria molt interessant que totes les zones xipelles de Catalunya fessin aquest tipus de recull.
Actualment aquest vocabulari solivellenc està més o menys encallat. És que potser ja ningú se’n preocupa?…Ha perdut l’interès? S’han acabat les paraules?…Segur que en queden moltes per recollir!.
He observat que en aquest recull hi ha poques paraules que fan referència al món vegetal. Només hi ha Bajoca, Cugul, Gabarro, Llatuga Safarnaria i Trumfis. Perquè no fem entre tots un inventari de botànica?. Podriem contrastar paraules com xinxirinxons, borunagues, corripeus, llicsó, corritxola, assotacristos, punxots, pepperepeps, capsferradis, paumes, estaquetis, gallarets, peuets de nostre senyor, gra d’arròs, aubis, espantafocs, boixerola, niellis, gram, gaons i tantes altres.
Diuen que a cada bugada es perd un llençol. Quants llençols es perden en una generació ?. Feu la prova, agafeu un noi o noia del món de la pagesia de 20 anys i homes i dones de 40, 60 i 80 anys i pregunteu-els-hi diferents paraules de diferents temes i contrasteu i quantifiqueu els resultats. Segurament que ens en fariem creus dels resultats.
Article escrit per JOSEP BALLABRIGA CLARASÓ
(1) Actualment els lingüistes no consideren el xipella un subdialecte, sinó com un conjunt de parlars de transició entre el català oriental i l’occidental.
(1) L’historiador, arxiver i arqueòleg Agustí Durant i Santpere nasqué a Cervera l’any 1887 i morí a Barcelona el 1975.
(2) Una accepció de bigalot al diccionari normatiu és de “Persona grossa i malgirbada”.
(3) A Santa Coloma de Queralt, hi ha un recull de paraules, expressions i frases fetes pròpies de la vila i dels pobles de l’entorn colomí que recollí Maria Albareda Vidal. N’hi ha un bon feix! El trobareu al Recull núm. 5, que fou publicat per l’Associació Cultural Baixa Segarra – Santa Coloma de Queralt, l’any 1998.
La Maria tot i ser sabadellenca, passà la major part de la seva vida a St. Coloma, on hi arribà just acabada la guerra civil espanyola. En aquesta vila s’hi casà i durant molts anys portà una botiga de queviures on els pagesos de la comarca hi acudien a comprar especialment el dilluns, que era dia de mercat. En aquesta botiga sentia com parlava la gent… i anava anotant les paraules estranyes que dèien… i els hi preguntava el significat. Fou així com va començar a recollir-les.
I sense mouren’s de Santa Coloma, potser seria el moment de recordar aquí, que el prevere colomí Joan Segura i Valls s’interessà molt pels temes lingüístics, doncs fou un col·laborador habitual del Diccionari català-valencià-balear d’A. M. Alcover i F. de B. Moll.
Veiem un exemple que trobem en aquest Diccionari. Esquellotada. “Es estatuit que venint lo cas de ajustar-se matrimoni ab viudo y viuda… pugan fer pagar als dits contrayents una lliura de cera… y en cas de no voler pagar, pugan fer tres dies de rumor o esquellots per la vila, com és costum, doc. a 1691 (Segura Hist. Sta. Col. 291).
En el camp de la toponímia, mossèn Segura publicà dos llibres: “Etimologia de noms de pobles de la Cerdanya”. i “Toponomàstica catalana”.
I una curiositat, tan en Segura com na Albareda, que van viure tants anys a St. Coloma i que sabien de la modalitat lingüística que es parlava a la comarca, mai van fer ús de la paraula xipella per a referir-s’hi.
